TEORIA

MODELS EDUCATIUS

Podem diferenciar entre models educatius monolingüe i bilingüe. El model monolingüe s'utilitza només en zones tradicionalment castellanoparlants, amb un alumnat castellanoparlant. En aquest model la llengua valenciana tan sols es treballa com a àrea i no de forma vehicular per a l'aprenentatge d'altres matèries. Aquests territoris castellanoparlants tenen la possibilitat de implantar un PEB (programa d'ensenyament bilingüe) si ho demanaren. 

D'altra banda, en les zones de predomini lingüístic en valencià es poden imposar diferents models que busquen l'aprenentatge de els dues llengües oficials del País Valencià (castellà i valencià).

MODEL COMPENSATORI: Els destinataris són usuaris valencianoparlants, i l'objectiu d'utilitzar aquest model és el de compensar les mancances que poden tindre en la segona llengua, per a ells, el castellà. Per tant, la llengua materna (seva pròpia) s'estudiarà durant els primers anys escolars, i, de forma progressiva, s'anirà incloent l'ús del castellà (i el valencià deixarà d'utilitzar-se com a llengua d'instrucció). 

MODEL DE MANTENIMENT: Aquest model va dirigit a alumnat valencianoparlant i l'objectiu es fomentar l'ús d'aquesta llengua i donar-li un suport a nivell cultural i de patrimoni per ser una llengua minoritzada. Començen treballant de forma vehicular la llengua pròpia (el valencià) i es van adaptant continguts, progressivament, en la segona llengua (castellà). Es busca l'assoliment efectiu de les dues llengües per part de l'alumnat.

MODEL D'ENRIQUIMENT: Aquest model va enfocat a un alumnat castellanoparlant o valencianoparlant (és indiferent) i es busca treballar i potenciar, mitjançant el curriculum, les dues llengües de forma equitativa i igualitària. Per tant, les matèries es donaràn en ambdues llengues de forma vehicular. 

MODEL DE RECUPERACIÓ PLENA: Es posa en marxa en situacions complexes en les quals es requireix una actuació favorable cap a la llengua pròpia (el valencià) per tal de superar la decadència que té la llengua i de invertir el procés de substitució lingüística de la llengua minoritzada. Tot el currículum es donarà en valencià, mentre que la llengua dominant només es treballarà com a àrea. 

Normalment, en territoris amb predomini lingüístic en valencià, és obligatori l'ús de programes lingüístics bilingües, i el més habitual és: el model d'enriquiment. Encara que també es podrien aplicar altres models segons la situació i les característiques que conformen el centre i el seu alumnat. 

D'altra banda, en els territoris castellanoparlants no succeeix el mateix, i, de forma injusta, poden triar un model educatiu que deixe de banda el valencià com a llengua d' instrucció, de forma que l'alumnat només la coneixirà com a àrea concreta. 

QUINS ELEMENTS CONFORMEN L'ADQUISICIÓ D'UNA SEGONA LLENGUA?

IMPUT: Correspon al bagatge lingüístic que rep l'aprenent d'una segona llengua (L2) i que conforma una sèrie de regles i un nou llenguatge que s'anirà incorporant a la interllengua. Respecte als INTAKE podem dir que és una part que constitueix l'imput i que s'ha d'assolir durant el procés d'aprenentatge.
Dins de l'imput podem parlar de dos conceptes que són fonamentals:
La quantitat i la qualitat. Respecte a la quantitat estaríem parlant del temps que l'aprenent esdevé amb la segona llengua. És important que els imputs que proporcionem a l'alumnat siguen comprensibles per a ells i els permeten avançar cap a la interllengua.
D'altra banda, el concepte de qualitat, ens parla de la importància que té que els inputs s'adeqüen a les necessitats de comprensió i d'expressió de l'estudiant.

OUTPUT: És la producció lingüística que elabora el mateix aprenent a partir dels diferents elements (com són els intakes) que van processant al llarg de l'aprenentatge. És important dins d'aquest apartat parlar de la importància que té la memorització i mecanització per a l'adquisició adequada d'una segona llengua.
Relacionat amb el concepte d'output podem introduir el concepte d'interllengua, que és un sistema complex i amb diferents apartats que destacar.

INTERLLENGUA: De forma general podem dir que la definició d'interllengua podria ser: Conjunt d'elements i regles de la llengua pròpia de l'aprenent (L1), de la llengua que està adquirint (L2) i de diferents estructures que no formen part de cap de les llengües nomenades, però que són el resultat del procés d'aprenentatge.
Es tracta d'un sistema intrapersonal i autònom que es va formant i desenvolupant en la ment de l'aprenent i que ajuda a l'aprenentatge de la segona llengua a partir de regles i estructures que tenim en la nostra pròpia llengua (L1). Per tant, és un sistema que es troba entre la llengua pròpia i l'adquisició d'una segona llengua, i és variable i té capacitat d'evolucionar.
Encara que hem dit que la interllengua és variable, també hem de dir que l'ordre intern és estable i fixe (té una composició i un ordre sistemàtic).
El sistema de la interllengua és dóna únicament en l'adquisició d'una segona llengua i no es pot donar en l'aprenentatge d'una primera.
Correspon, per tant, al sistema lingüístic central que s'utilitza per a l'adquisició de les segones llengües. Poden existir variacions entre les interllengües (de caràcter pragmàtic, lèxic, fonètic...) i sempre té una relació directa amb el context en el qual és dona, que la condiciona.

IMPORTÀNCIA I PAPER DELS ERRORS EN LA INTERLLENGUA:

Durant aquest procés es produeixen, com és lògic, diversos errors en l'estudiant que poden ser utilitzats com a fonts i recursos d'aprenentatge. És important destacar que els errors han de ser un element positiu i que ajude a millorar la competència del parlant en la llengua, i no ser tractats com a elements negatius.
Hem de treballar a partir de l'error i fer que l'alumne participe en les correccions. No hem de corregir-ho tot, s'ha de seleccionar allò que esdevé més interessant segons el que estem corregint i estudiant. Seria, també, interessant, tractar de corregir sense que l'alumne s'adone, per tal de motivar-lo i fer més participativa la seva actitud.
Per suposat, és necessari, tindre una actitud comprensiva i de respecte cap als errors que tenen els alumnes i comprendre que no sempre és problema d'aquests, sinó que en moltes ocasions poden vindre donats per errors metodològics o de plantejament de les activitats per part dels docents.
El professor ha de tractar de dur a terme conversacions que siguen genuïnes, complexes i significatives. No ha de realitzar pseudoconverses, per quèla conversació i interacció entre docent i alumne és indispensable per a l'adquisició adequada d'una llengua.
Per últim, és indiscutible el que els docents han de tindre una preparació adequada i ser hàbils lingüísticament per tal de millorar la competència en l'adquisició d'una segona llengua dels estudiants, i poder ajudar-los el més adequadament possible

CARACTERÍSTIQUES PERSONALS QUE TAMBÉ INFLUEIXEN EN L'ADQUISICIÓ D'UNA SEGONA LLENGUA (L2)

La situació personal i les característiques de l'aprenent són també una part que condiciona a la qualitat i la forma d'aprendre una segona llengua.
Influeix les capacitats cognitives i aptituds de l'estudiant (on podem trobar la intel·ligència d'aquests entre altres aspectes), aquestes condicionen la forma i la capacitat d'adquisició d'una llengua.
També s'ha de tenir el procés cognitiu dels alumnes (la seva capacitat de processar la informació) i les estratègies cognitives que posen en funcionament per a aprendre la llengua (memorístiques, cognitives...)
És necessari observar les motivacions que presenta l'alumne, en la qual, l'actitud i les expectatives del docent son condicionants per a l'autoestima i la motivació que tindrà l'aprenent.
Per últim, encara que hi ha diversitat d'opinions respecte a aquest tema, es pensa que l'edat també influeix en la capacitat d'adquisició d'una llengua.
Com a conclusió dir que l'aprenentatge d'una segona llengua és un procés molt diferent (en estructura, elements, metodologia...) al procés d'aprenentatge de la llengua pròpia. És difícil aconseguir dominat per complet una segona llengua, en tots els seus registres i components, i la variabilitat entre els aprenents també és significativa i podem trobar nombroses diferències (que en els parlants d'una llengua primera no trobem).

PROGRAMES D'ENSENYAMENT EN VALENCIÀ

PEV: Programa d'ensenyament en Valencià Programa en el qual les matèries instrumentals tenen com a llengua d'instrucció el valencià. El castellà es va adaptant de forma progressiva. En primària es un programa destinat a alumnat valencianoparlant, mentre que en secundària, es indiferent. PIL: Programa d'inmersió lingüística Està pensat per a l'alumnat castellanoparlant, que ha optat per un ensenyament en valencià. El castellà s'incorporà a partir de 1er o 2n cicle de primària. PIP: Programa d'incorporació progressiva  Per a zones principalment castellanoparlants, ón s'aniràn afegint, gradualment, àrees en valencià.

BREU INFORMACIÓ SOBRE LA NORMATIVITZACIÓ

El inici del procés de normativització va començar al segle XX, principalment, per la voluntat política de defensar eixes llengües minoritzades, gràcies a polítics amb lleialtat lingüística. Aquesta normativització va estar donada gràcies a una sèrie de circumstàncies, com va ser la necessitat de que hagués una normativa.

NORMATIVITZACIÓà Defendre la llengua en àmbits d’ús culte (ja que en àmbit escolar ja ho tindríem). Concretament fa referència al procés sociocultural pel qual una comunitat lingüística articula un pla d’actuacions encaminades a evitar que la seua llengua, en contacte amb una altra, es vegi sotmesa a una restricció funcional i a una reducció formal progressives i, eventualment, a la seva substitució per aquesta segona.

ESTANDARITZACIÓà Defendre la llengua de forma estàndard, en usos més col·loquials i  habituals. 

HISTÒRIA SOCIAL: Panorama històric del contacte de llengües al País Valencià

A continuació faré un resum sobre la història del tractament de la nostra llengua i les variacions que han existit.

A partir de la caiguda de l’Imperi Roma (S.V) es quan les diferents llengües (pel contacte entre elles) es desenvolupen en les diferents llengües romàniques que trobem, encara que continuava havent una llengua preferent, que era el llatí

Segles després, al S.IX, aparegueren i es tenen constància dels primers documents en  català: Les orrilies i el fòrum lludicum (lleis que es traduïren al català).

Respecte a l’expansió geogràfica del català trobem per una banda l’expansió mediterrània i la peninsular. La primera es la coneguda com la conquista de Jaume I metre que la segona, la peninsular, fa referència a l’expansió cap a àrees i territoris com València, Murcia...

La conselleria reial, fundada per Jaume I, va ser formada per funcionaris, savis que coneixien altres llengües (les oficials i no oficials). Feien un important treball literari per a poder traduir documents. Va sorgir així un nou estil de llengua, nou model d’escriptura que actualment correspondria a una acadèmia de la llengua o un organisme similar. Era un organisme de gran valor i importància i donava molt de prestigi a la nostra llengua.

Fem un salt en el temps, i avancem cap al S.XV l’època coneguda com: l’etapa d’esplendor del català (segle d’or). Fins a l’arribada de Jaume I no es va desoccitalitzar (terminar amb la rutina que existia d’escriure sempre en occità) per a passar a utilitzar la nostra llengua de forma lírica. La motivació de Jaume I per a dur a terme aquesta reivindicació del català va ser que volia entendre a les persones del seu voltant amb la llengua del seu poble.

La prosa valenciana: S’ha de nomenar que durant aquest segle (S.XV) València ja era una ciutat molt més europea, havia una tranquil·litat política present i va ser l’etapa d’esplendor no sols de la llengua, també en aspectes econòmics (comerç i demés).

Respecte a la prosa del nostre poble hem de dir que teníem prosistes extraordinaris però sempre relacionats amb temes religiosos, d’acord amb l’època). En València es feren tertúlies i es preocupaven per la forma de parlar i comunicació de la seua llengua. La majoria de les figures clàssiques de la literatura Catalana durant aquest segle varen ser valencianes (ja que Barcelona en aquell temps es trobava en decadència).

SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

Durant aquesta etapa es va donar el procés de substitució lingüística que va ser fomentat per causes polítiques, socials i culturals principalment. Començà a desmembrar-se la corona d'Aragó i a denominar a la nostra llengua (entre altres) com a llengües minoritàries. Es comença a preferir editar en Castellà, ja que hi havia més demanda popular, i a reclinar de la nostra llengua, deixant-la en un segon lloc (sense prestigi). Aquesta situació va provocar, amb el pas del temps, la caiguda literària de la llengua catalana. De fet, respecte al País Valencià, es prefereix també l'ús del Castellà i es quan es comencen a introduir castellanismes en el lèxic.

Tot això provocà la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança en la pròpia llengua, que va produir un estancament en l’ús d’aquesta i un desprestigi important. Mentre que el català es reduïa a un àmbit privat i ocult, el castellà prenia cada vegada més rellevància i  apareixia en àmbits de caràcter públic i de tipus formal i acadèmic.

Temps després, durant l’etapa del renaixement i del barroc, el català continuava estant ocult i marginat pel castellà, i es tornava a preferir l’ús del castellà per a escriure en registres més formals i cultes.

Segles després, quan a Europa començaven a sorgir les corrents romàniques, a Catalunya va començar a aparèixer un moviment que defenia la recuperació de l’ús literari i culte del català. Els escriptors catalans en retrobar els seus antics escrits van recuperar la seua llengua. Així que es podria dir que aquesta etapa en l’historia de la nostra llengua, anomenada renaixença,  inicia la reivindicació d’aquesta i el procés de recuperar-la. Així, es demostra que el català també podia aparèixer i donar-se en registres cultes (entrà en la poesia d’autor, en la vida pública...)

Així, al finalitzar el segle XIX havia canviat la perspectiva que es tenia de la nostra llengua. Es tracta de recuperar la literatura més acadèmica i culta de la llengua i, el que es molt important, es codifica el català.

 PERSONATGES DESTACATS

Entre els protagonistes d’aquesta lluita per la nostra llengua al llarg de la història podem destacar el papar del conegut  Ramon Llull (1232-1215). Va ser un home cult , de la noblessa, que coneixia diverses llengues, escribia poesíes i es dedicava, a més, a la teología i a la filosofía. Aquest savi va trindre una visió que li deia que devia d’anar a conquerir, ententent conquerir per cristianitzar zones musulmanes, que es el que es duia a terme en aquella època. D’altra banda, volia crear escoles (monasteris) per tal d’educar als misioners i que, per tant, pugueren educar i cristianitzar als infidels (els musulmans).

Va escriure dues narracions destacades, i durant açò es va adonar que en el català no hi havia un registre culte, formal o acadèmic. Per tant va tractar de corregir aquest problema i se’l considera el primer europeu que comença a escrirure en català, de forma literaria. De fet, va ser el creador de la Prosa.

 CONTACTE DE LLENGUES

A continuació podrem vore alguns conceptes relacionats amb la llengua:

-           El llenguatge es la capacitat que tenim els humans de comunicar-nos.

-         L’ús lingüístic fa referència a l’ús de la llengua en la pràctica per comunicar-nos socialment.

-         La sociolingüística es una disciplina que analitza l’ús relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, es a dir, amb el seu context social. Estudia les condicions d’existència d’una llengua: l’ús lingüístic, les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural).

Ha de tindre en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés de la comunicació (àmbits d’ús, territori on es dona, varietats lingüístiques més usuals...)

-         El monolingüisme es una situació poc comú, ja que fa referència a una societat en la que tan sols s’utilitza una llengua determinada, i no existeixen d’altres. Aquesta, com hem dit, es una situació estranya, que es difícil de trobar en les societats actuals ja que el més habitual es que convisquen dues o més llengües.

No obstant, tenim la situació de contacte de llengües, que es totalment el contrari a la nomenada anteriorment. Quan parlem d’aquesta situació estem referint-nos al plurilingüisme, on trobem una coexistència  de diferents llengües convivint en un mateix espai o societat.

A partir d’aquesta idea trobem que les llengües poden trobar-se en diferents situacions segons el seu ús i la rellevància que se li dona dins de la seua comunitat lingüística. Així doncs observem llengües d’ús minoritari, que son aquelles que tenen pocs parlants; i llengües minoritzades, que son aquelles que encara que conten amb un gran nombre de parlants, es veuen dominades i reimplantades per una altra llengua dominant.

Respecte a la nostra llengua, el català, podríem dir que es tracta d’una llengua minoritzada, que, per desgràcia, es troba subordinada per un altra de major poder. D’altra banda, no es una llengua minoritària, ja que comparada amb altres, compta amb nombre important de parlants.

v  Bilingüisme

     El bilingüisme es quan s’utilitzen dues llengües amb la mateixa importància, sense que una s’imposa a l’altra. Quan en una societat parlem de bilingüisme i diglòssia, estem parlant d’un espai on els membres son capaços de comunicar-se, en diferents contextos i situacions lingüístiques, en les dues llengües que coexisteixen.

    Com s’observa en la pràctica es difícil trobar societats que siguen verdaderament bilingües, ja que es més habitual la diglòssia.

    Hi ha bilingüisme a tres nivells, segons l’ús de la llengua:

-      Individual: quan afecta a un individu. Pot ser passiu (quan compren i domina   les dues llengües però tan sols utilitza una) i actiu (quan utilitza en la seua   vida quotidiana les dues llengües, per igual)

-      Territorial: quan afecta a un territori.

-      Social: quan afecta a una societat, sol desenvolupar conflictes i desigualtats   en un una comunitat on hi ha dues llengües (una pròpia i l’altra pròpia d’un altre grup).

v  Diglòssia
    Quan parlem de diglòssia estem referint-nos a una situació on una llengua s’imposa a un altre, fent que aquesta es trobe apartada i perda importància i rellevància a nivell social. Al país Valencià s’observa aquesta situació, una llengua A (el Castellà) té més força que la llengua B (el Valencià), té major poder i s’utilitza en més àmbits i contextos que l’altra.
    Aquesta situació pot produir una substitució lingüística, que de fet es el que està succeint a la nostra societat, que es quan la llengua d’altra comunitat (en el nostre cas, el castellà) comença a usarse en diferents i nombrosos àmbits d’us de la llengua i termina dominant a l’altra.
    Açò termina produint una substitució lingüística, cosa que produeix un detriment de la llengua minoritzada, la desplaça i queda mensypreada.
    Quan aquest procés es completa, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.